En els trastorns de la comunicació poden donar-se problemes d’expressió, pronunciació, fluïdesa i fins i tot recepció o ús social del llenguatge. El llenguatge forma part de la capacitat humana per comunicar-se amb les persones utilitzant un sistema de signes conegut per l’emissor i el receptor. El correcte desenvolupament del llenguatge i la comunicació afavoreix l’adaptació de la persona en el seu entorn, per aquest motiu és important detectar qualsevol alteració el més aviat possible. Els primers signes d’alerta d’una dificultat en l’àrea de la comunicació apareixen abans dels quatre anys. Cap als dos anys d’edat, els nens i nenes adquireixen la capacitat per unir paraules formant petites frases i el vocabulari arriba al voltant de les 50 paraules intel·ligibles. Aquest criteri és important per detectar un retard en l’adquisició de la parla.

El Trastorn del Desenvolupament del Llenguatge (TEL / TDL) és un trastorn de l’adquisició i del desenvolupament del llenguatge oral, que pot involucrar un o diversos components del llenguatge en diferent grau tant en l’expressió com la recepció i que afecta el desenvolupament social i escolar. L’infant o jove amb un trastorn del llenguatge presenta dificultats tant en l’expressió com en la recepció, sense que hi hagi una dificultat sensorial o cognitiva que pugui justificar aquests dèficits. Quan les dificultats estan més associades a l’àrea de l’expressió del llenguatge s’observa que els infants o joves tenen un vocabulari limitat, sovint amb errors. Realitzen frases curtes i estructures gramaticals simplificades, i poden expressar-se amb un ordre de paraules poc usual. Apareix un deteriorament del discurs amb dificultats per connectar les frases per explicar una sèrie de successos o per tenir una conversa. Quan les dificultats estan associades a la recepció del missatge, els costa entendre determinades paraules, locucions i els temps verbals més complexos. Aquests dèficits en l’àrea del llenguatge tenen importants repercussions en el seu correcte desenvolupament acadèmic i social.

En l’àrea de les alteracions del llenguatge oral també ens podem trobar amb un retard de l’adquisició del llenguatge, és a dir, en edats primerenques podem trobar les dificultats anteriorment esmentades, però que aquestes s’assoleixin més endavant i arribin al nivell corresponent a l’edat cronològica de l’infant.

Aquestes dificultats es manifesten en l’absència d’alguns sons en el repertori fonètic i en diversos graus d’incapacitat per poder organitzar correctament les seqüències de sons que formen les paraules, substituint els uns pels altres, assimilant alguns sons als sons adjacents, intercanviant el lloc de dos sons en la seqüència, invertint l’ordre, entre d’altres.

Dins d’aquest àmbit ens podem trobar tant amb un trastorn dels sons de la parla (TSP) o bé amb un retard de la parla. El TSP fa referència a dificultats d’articulació de sons més concrets. En canvi, un retard de la parla es considera quan trobem unes dificultats d’articulació globals i és evident una parla inintel·ligible en l’infant.

• TSP
• Retard de la parla

En el llenguatge escrit podem trobar dificultats associades a un retard en aquest procés o bé que les dificultats estiguin associades a un trastorn.

• Trastorn específic de l’aprenentatge (en lectura, en escriptura i en matemàtiques).
  • En lectura (Dislèxia): dificultat específica de l’aprenentatge de la lectura amb un origen neurobiolò Es caracteritza per dificultats en el reconeixement precís i fluid de paraules i per problemes d’ortografia i de descodificació. Aquestes dificultats provenen d’un dèficit en el component fonològic del llenguatge que és inesperat en relació amb altres habilitats cognitives que es desenvolupen amb normalitat.
  • En escriptura (Disortografia): dificultats per realitzar processos d’escriptura correctes, consolidats i automatitzats, que afecten l’escriptura fonològica, a l’escriptura ortogràfica, a la construcció de la frase i/o a la planificació de textos escrits (afectant la seva coherència).
  • En matemàtiques (Discalcúlia): dificultats que poden incloure diferents habilitats matemàtiques com el processament numèric, les habilitats del càlcul, visuals, espaials i de raonament matemàtic. Els infants i joves amb discalcúlia mostren dificultats per assimilar i recordar el llenguatge matemàtic, les dades numèriques i aritmètiques i per crear estratègies per a la solució de problemes.

• Dificultats en la lectura: dificultats en l’etapa alfabètica (lletra a lletra), en aquesta etapa es comença a descobrir el principi alfabètic i que, per tant, cada lletra té un valor sonor. Es presenten dificultats en descodificar les paraules i en l’ensenyament del so que representa cada grafia i que permet, d’una manera molt segmental i molt controlada, poder iniciar la lectura.

Dificultats en l’expressió escrita: fa referència a les dificultats globals o específiques en l’escriptura, coincidint amb les que es presenta en un trastorn en l’expressió escrita, però amb la diferència que en aquest cas, aquestes dificultats acaben desapareixent.

Aquest trastorn es caracteritza per una alteració en la fluïdesa normal i en l’estructuració temporal de la parla, que són inadequades per a l’edat del nen i l’adquisició que té del llenguatge. Aquestes alteracions causen ansietat al parlar, limitacions en la comunicació  i dificultats en el rendiment acadèmic. L’aparició de repeticions de sons o síl·labes, prolongació del so de les consonants o vocals, paraules fragmentades, pauses en la parla i repetició de paraules monosíl·labes, són algunes de les característiques que es manifesten quan parlem d’aquestes alteracions, entre d’altres.

• Disfluència verbal
• Tartamudeig /quequeig

Alteracions que agrupen la musculatura oral, facial i cervical que infereix en el creixement, desenvolupament o funcionament de les estructures i de les diferents funcions estomatognàtiques. Afecció del patró de succió, deglució, masticació i parla que poden ser permanents o transitòries. Alguns d’ells poden ser:

• Respiració oral
• Deglució disfuncional
• Dificultats d’oclusió i mastegació
• Hàbits orals lesius

Totes aquestes alteracions són disfuncions orals on la seva etiologia està relacionada amb els desequilibris musculars i estructurals del cap i del coll. Pot comportar un creixement cranial i facial més vertical, asimetria facial, hipodesenvolupament maxil·lomandibular, alteracions de l’articulació temporomandibular (ATM), entre d’altres. Cal treballar de manera coordinada amb altres professionals (ORL, odontopediatra, fisioterapeuta…), per obtenir uns resultats òptims a llarg termini.

Els trastorns en l’ús de la veu són molt freqüents tant en població infantil com adulta i ens podem trobar amb afectacions en la intensitat, el to i el timbre. La seva expressió més comuna és la disfonia, la qual pot ser deguda a causes orgàniques (presència de nòduls a les cordes vocals, paràlisi de corda vocal…) o bé de caràcter funcional (és a dir, per un mal ús de la veu). La disfonia es caracteritza per dificultats en la sortida de la veu o una veu raspada. L’expressió aguda de la disfonia és l’afonia, tractant-se de la pèrdua de la veu.

• Disfonies

En aquest apartat ens trobem amb diferents alteracions neurològiques o bé deteriorament de les capacitats cognitives com poden ser: l’atenció, l’orientació, la memòria, el llenguatge i el càlcul. Dins d’aquestes alteracions podem trobar:

• Disàrtria:

És una afectació la qual presenta dificultats al parlar a causa de problemes amb els músculs encarregats d’aquesta funció. És una afectació nerviosa per una alteració neurològica. Pot presentar dificultats en l’ús o en el control dels músculs de la boca, la llengua, la laringe o les cordes vocals.

• Afàsia:

És una afectació en la capacitat de produir i/o comprendre el llenguatge, malgrat la persistència d’un grau suficient d’intel·ligència i la integritat de les vies motores o sensorials i dels òrgans de la fonació o de l’audició, a causa d’una lesió cerebral. Hi ha diferents tipus d’afàsies i cada una d’elles presenta afectacions i característiques diferents.

• Demència:

És una síndrome (conjunt de signes i símptomes) de malaltia inespecífica en la qual les zones afectades de la cognició poden ser la memòria, l’atenció, el llenguatge, i la resolució de problemes. Pot ser estàtic, el resultat d’una única lesió cerebral global o progressiva, produint una disminució a llarg termini en la funció cognitiva a causa de dany o malaltia en el cos més enllà del que es podria esperar d’envelliment normal.

• Disfàgia:

La disfàgia és un trastorn que dificulta o impedeix el pas dels aliments sòlids o líquids de la boca fins a l’estómac. Va més enllà de la dificultat ocasional per empassar, que es pot produir quan es menja massa ràpid o no es masteguen prou els aliments; és de caràcter persistent i requereix tractament. Aquest trastorn es produeix per una deficiència en qualsevol de les quatre fases del procés de deglució:

– Fase oral preparatòria: els aliments es masteguen a la boca.

– Fase oral: la llengua empeny els aliments cap a l’esòfag.

– Fase faríngia: els aliments es desplacen a través de la faringe.

– Fase esofàgica: els aliments passen de l’esòfag a l’estómac.